SENTÈNCIA DE LA SETMANA

"Tens un cos: aprofita’l!" (Joan Fuster)

dijous, 29 de desembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (X)

AUSIÀS MARCH T'HA ENVIAT UNA SOL·LICITUD D'AMISTAT, PER CARLES FENOLLOSA

AUSIÀS MARCH ÉS POTSER LA FIGURA CLÀSSICA VALENCIANA MÉS IMPORTANT. FOTO: L'INFORMATIU
Ausiàs March més jove i proper que mai. Josep Piera publica ‘Ausiàs March. Una tria’, una selecció concisa i representativa de quinze poemes d’una de les plomes més determinants de la literatura occidental de tots els temps. L’adaptació contemporània acarada als versos originals del poeta, una oportunitat inigualable per a tots els lectors de gaudir sense entrebancs del poeta que canvià la lírica europea.

dijous, 22 de desembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (IX)

ENTRE LES OMBRES DE LA CIÈNCIA, PER CARLES FENOLLOSA

DELFT, VISTA PER VERMEER EN LES DATES DE LA NOVEL·LA. FOTO: L'INFORMATIU.

Apropar-se a la cara oculta de la recerca científica. L’últim Premi Enric Valor, ‘Les mans de la deixebla’, de la vila-ralealenca Anna Moner, reflexiona sobre els límits morals del progrés i els avatars històrics de la ciència. És la seua primera novel·la, una obra construïda al mil·límetre, que no deixa cap detall a l’atzar: una arma narrativa de doble tall, però.

dijous, 15 de desembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (VIII)

I SI CRISTOBAL COLÓN ERA CATALÀ?, PER CARLES FENOLLOSA 

ELS CARRERS ESTAN PLENS DE REFERÈNCIES A 'COLÓN'. FOTO: C. F.
Aquesta és justament la pregunta que es va fer un dia Ramon Navarro. Ara, molts anys després, intenta donar-li llum amb ‘Tot sobre el Colom català. Iniciació a la teoria colombina catalana’ (El cep i la nansa, 2011), un àgil recull d’arguments a favor que el famós navegant va nàixer a territori català i no a Gènova, com resa la hipòtesi més estesa. 

dijous, 8 de desembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (VII)

GRIS I DEMOLIDOR FEMINISME QUOTIDIÀ, PER CARLES FENOLLOSA 

LA MATERNITAT ÉS CLAU AL LLIBRE DE DI GREGORIO. FOTO: M. REDZISZ I M. BEREZECKA.
La vida és rutina i la rutina, dramàtica o sublim, és sempre discreta. Concita di Gregrorio ha de saber-ho, o si més no intuir-ho, perquè a ‘Una mare ho sap’ capta a la perfecció les petiteses humanes de tots els dies. Com tants llibres, dirà algú; sí, però amb una perspectiva ben marcada, de fet, marcadíssima: els ulls d'una mare.

dijous, 1 de desembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (VI)

EL PREU DE LA PINZELLADA GÒTICA, PER CARLES FENOLLOSA

RETAULE DELS MARTÍ DE TORRES. FOTO: GONÇAL PERIS.
L'altra cara de l'opulència artística del Regne de València dels últims segles medievals, a 'Art i societat a la València medieval', Juan Vicente García Marsilla exposa la Història de l'art medieval valencià mirada a través d'un prisma no acostumat: el material. És l'economia com a factor determinant de meravelles.

dilluns, 28 de novembre del 2011

LA UNESCO DECLARA LA MUIXERANGA PATRIMONI DE LA HUMANITAT


La Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí ha estat declarada aquesta matinada passada Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Tal és la decisió que ha pres el Comitè Intergovernamental de la UNESCO, reunit a Bali, que ha destacat el valor cultural de la festa i la transmissió que se n'ha fet generació rere generació. La Festa, que té l'origen en el segle XIII, se celebra cada 7 i 8 de setembre, i inclou peces teatrals, processos i balls, entre les quals hi ha la Muixeranga.
 
El conjunt de les festes de la Mare de Déu de la Salut, que és el que ha estat nomenat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, conté altres danses antigues. Junt a la Muixeranga, la peça clau i més important, destaquen els tornejants, els batonets, la carxofa o els pastorets. Les festes de la Mare de Déu de la Salut tenen lloc a Algemesí (la Ribera) el set i el vuit de setembre de cada any.
 
Informació extreta de Vilaweb

dijous, 24 de novembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (V)

SABRÀS EL QUE VOLEN DIR LES ITAQUES, PER CARLES FENOLLOSA

'ODISSEA' S'HA TRADUÏT TRES VEGADES AL CATALÀ. FOTO: ARXIU PROA.

Traduir és impossible, però imprescindible. Joan Francesc Mira presenta la seua 'Odissea' (Proa, 2011). Amb la seua versió – ja en van tres en català –, Mira apropa el clàssic als lectors cansats de traduccions indesxifrables, gràcies a la fidelitat al pes narratiu de l'original i un control exquisit dels ressorts i les possibilitats de la nostra llengua.

dilluns, 21 de novembre del 2011

UNA LLENGUA QUE CAMINA: PROJECCIÓ I DEBAT

Divendres 25, a les 19 h., projectarem el documental Una llengua que camina, a la Casa de la Cultura de Montserrat. Es tracta d'un treball que mostra l'estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics.

Posteriorment, hi haurà un debat. Ens visitarà Dariana Groza, que és una nouvinguda d'origen romanès, tècnica del Voluntariat lingüísitc i protagonista del documental. Serà interessant veure com s'ha adaptat perfectament i que ens explique com podem trencar el mite segons el qual als immigrants se'ls ha de parlar castellà perquè l'entenen millor.



Sinopsi del documental:
Després de més de 25 anys, les primeres generacions de valencians que han estudiat en la nostra llengua són persones adultes que fan tots els possibles per viure en valencià a casa, al carrer i al treball. Aquesta idea és la que ha donat nom al documental. El film retrata la vida diària de cinc persones que viuen a distints punts del territori valencià i que ens permeten fer una radiografia de la llengua de nord a sud, de les ciutats i dels pobles.

Una professora de periodisme de la Universitat d'Alacant, Mar Iglesias; el cantant i lletrista d'Obrint Pas, Xavi Sarrià; un dermatòleg de l'Hospital General de Castelló, Gerard Pitarch; una romanesa valencianoparlant, Dariana Groza, i el mestre d'infantil i expresident d'Escola Valenciana Diego Gómez posen rostre a l'estat de salut del valencià.

El film és una producció de Vilaweb en coproducció amb Televisió de Catalunya, amb el suport de d'Escola Valenciana, Edicions Bromera, Edicions 96 i l'Institut Català de les Indústries Culturals.

dijous, 17 de novembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (IV)

MIRADES DE REÜLL A LA VALÈNCIA DELS QUARANTA, PER CARLES FENOLLOSA
LA NOVEL·LA NEGRA ÉS UN GÈNERE QUE TORRENT DOMINA A LA PERFECCIÓ. FOTO: ARXIU BROMERA.
Espies, venjances, foscor política i veritats a mitges. Sabíem que Ferran Torrent dominava el gènere – el seu ecosistema literari, al capdavall –, però aquesta vegada ens aporta una arriscada novetat de fora. Espies de les potències europees enmig d’una postguerra en què jueus desorientats busquen o descarten un futur que no saben si existeix. És 'Ombres en la nit', l’última novel·la de l’escriptor de Sedaví.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Proposta d'homenatge a Joan Fuster (1992-2012)


La Santíssima Trinitat, lluny de dogmes bíblics, la formen un homenot de Sueca, un homenot de Burjassot i un homenot de València. A més, el que els dóna les regles és de Castalla. Aquest 2011 s'han celebrat els centenaris de Manuel Sanchis Guarner i d'Enric Valor, homes crucials en la nostra història viva com a país. L'any que ve, però, no ens quedarem curts. L'AVL ha declarat Vicent Andrés Estellés com l'escriptor de l'any 2012. Molt bona iniciativa, considerant que encara no està suficientment reconegut com a encoratjador de la consciència nacional. Durant els últims anys, sense ajudes institucionals, gent que estima la seua llengua i la seua literatura ha recordat el poeta del poble per mitjà de diferents activitats: xarrades, recitals poètics, homenatges a la xarxa i altres etcèteres. Gràcies a aquestos esdeveniments, molta gent ha conegut qui fou Estellés -gent que encara no el coneixia, vull dir. Altres ens hem esborronat escoltant els versos pronunciats per diferents veus o gaudint d'espectacles teatrals amb la seua vida. El que pretenc explicar amb açò és que, en certa manera, l'autor del Llibre de les Meravelles està present d'una forma o altra entre nosaltres


Però, què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l'home que ens posà un espill perquè ens miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre país i -sense ànim d'exagerar- possiblement dels millors d'Europa? Què hi ha del mestre dels aforismes? Cada dia, en algun article, alguna xarrada, alguna classe, algun bloc, hi ha una referència a ell. La qual cosa demostra que no som un país tan desmemoriat. Però pocs saben que l'any vinent es compliran 50 anys (que es diu de pressa) de la seua obra mítica, Nosaltres, els valencians. O que farà 20 anys que se'n va anar de vacances. O que faria 90 anys que va nàixer a Sueca. És per això que, com que amb total seguretat, des de les institucions no hi haurà cap tipus de suport ni d'ajuda, propose una idea: a partir de l'1 de gener, per mitjà de qualsevol xarxa social o bloc, estaria bé que hi anàrem escrivint un aforisme, un fragment o un text sencer del suecà -diàriament, setmanalment o mensualment. Tot això fins el 31 de desembre de 2012. Sé que encara queden gairebé dos mesos per acabar el 2011, però només és una proposta humil perquè recordem un homenot com aquest. Ja, per demanar, seria perfecte que, amb una frase de Fuster, també hi adjuntàrem un vers d'Estellés. Què vos pareix la idea? Afegiu-n'hi més!

Des de l'Associació Brot de Cultura ens hi afegim.

Extret de: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208626 "El nét del tio Pipo"

dijous, 10 de novembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (III)

PENSAR EL MAL, CONTAR LA VIDA; PER CARLES FENOLLOSA

'JO CONFESSO' ÉS L'ÚLTIMA NOVEL·LA DE JAUME CABRÉ. FOTO: L'INFORMATIU.


Tota història és una confessió. I Jaume Cabré n’acaba de crear una de monumental. Amb 'Jo confesso', l’escriptor barceloní ha escrit una carta de mil pàgines imprescindibles en què es descabdellen les reflexions més subtils entre les punyades de sentiment més humanament mundanes. La vida, que diria aquell, contada amb un estil complex i corprenedor que ja té nom i cognoms.

dijous, 3 de novembre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (II)

L'ART O LA MORT, PER CARLES FENOLLOSA

PARÍS ÉS L'ESCENARI ON TRANSCORRE LA NOVEL·LA. FOTOS: SERGIO MORENO.

Escriure la mort. Amb 'La mà de ningú' (Proa, 2011), Vicent Usó s’endinsa a les aigües tèrboles de la novel·la negra, en un thriller urbà que es desenvolupa als amples i polits carrers de la capital francesa, com també als seus carrerons més silenciosos i llòbrecs.

dijous, 27 d’octubre del 2011

EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (I)

HISTÒRIA (EMPÍRICA) DEL BLAVERISME, PER CARLES FENOLLOSA

EL GAV TRACTÀ DE BOICOTEJAR LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE. FOTO: RICARD TRIVIÑO.




















Fa pocs mesos alguns "demòcrates-de-tota-la-vida" en rebentaren la presentació a la FNAC, segurament indignats amb el seu autor. I més que ho haurien estat si l’hagueren llegit, perquè 'Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana' (Afers, 2011), estripa el moviment blaver amb una fredor acadèmica incontestable. És la història del blaverisme com no s’havia contat encara. 

dimarts, 25 d’octubre del 2011

SÍ, JO EN DIC "ESPANYOL"

Quan faig referència a l'idioma, en dic 'espanyol'. I a vegades també en dic 'castellà'. Perquè aquesta —com moltes altres llengües— té més d'un nom. Quan algú diu que parla andalús, s'està referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l'Amèrica central li diuen 'castilla'. I ningú no s'enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un nom com amb un altre.

I jo li dic espanyol perquè és com li diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que —de moment— ens afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m'hi? L'espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels castellans. I —tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós— diria que en conjunt, és l'únic idioma que els espanyols volen i que són capaços de reconéixer com a propi.

I ja sé que —per terra, mar i aire— ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres —els que tenim unes altres llengües— que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada —això sí— del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió. No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de 'puresa de sang', o el d''hidalgo' que significa 'hijo de algo', suggerint que tots els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga meréixer un nom propi.

És ben evident com organitzen ells les seues divisions de ciutadans. N'hi ha de primera, com —per exemple— les tres famílies que —a Catalunya— exigeixen l'opció els seus fills s'escolaritzen en la seua llengua materna: l'espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que —de moment— és vigent) els dóna la raó. I n'hi ha de segona, com —també per exemple— els milers de famílies valencianes que demanen l'escola en valencià per als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se'ls pixa damunt. I se'n riu. I —si voleu— proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de famílies valencianes són un zero a l'esquerra al costat de tres famílies d'espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.

Algú necessita més proves que no ens consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se'n diu colonialisme. I —tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament correctes— es basa en el dret de conquesta.

Així que sí, jo li dic espanyol o castellà, a l'idioma. I en dic —amb absolut respecte— espanyols d'aquells que, tant si es proclamen “no-nacionalistes” com si no ho fan, identifiquen Espanya com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en Espanya, és perfectament impossible.

Article de Ferran Suay publicat a De l'horta estant

dijous, 20 d’octubre del 2011

EDUCACIÓ EN ESPANYOL PER A QUÈ?

Recentment, una tal Rocio Casanova ha demostrat, en una entrevista emesa per Canal 9 que Oscar Wilde tenia molta raó quan deia que "les opinions són com els culs; tothom en té una". I més encara, ha deixat ben clar que es poden tenir les dos coses -opinió i cul- al mateix lloc i aproximadament amb les mateixes funcions. 

I com que ella en té, d'opinió, i l'expressa, jo també vull fer-ho. I ho faig dient que portar les criatures a una línia educativa en espanyol és una xorrada que no serveix per a res. No serveix perquè l'espanyol és un idioma tan absolutament imposat i present en la societat valenciana, que els xiquets l'aprenen sense necessitat que ningú no els l'ensenye. Com a mostra, n'hi ha prou de fixar-nos en les cadenes de televisió. A l'àrea metropolitana de València, n'hi ha 36 que emeten exclusivament en espanyol, i només dos que ho fan (amb diferents proporcions) en espanyol i en valencià. El panorama és igual o pitjor si ens centrem en la ràdio, la premsa escrita o la publicitat. Com no han d'aprendre l'espanyol?

Conec una família que és bilingüe en dos idiomes, cap dels quals no és l'espanyol. A casa, per tant, les filles no l'escolten. I des que als valencians se'ns ha prohibit de veure TV3, els dibuixos animats els veuen en anglès. Poc de contacte, per tant, amb la llengua de l'imperi. Segurament molt menys del que tenen la major part dels infants valencians. Doncs bé, eixes xiquetes, als quatre anys ja estan capacitades per a entendre qualsevol missatge en espanyol, i fins i tot el parlen de manera entenedora.

Així doncs, perquè balafiar recursos en ensenyar un idioma que s'aprén gratuïtament i sense esmerçar-hi cap esforç deliberat? Les famílies valencianes farien bé (sobretot aquelles que no estan capacitades per a transmetre el valencià en l'àmbit familiar) de dur els fills a l'escola en valencià. Així -pel cap baix- els regalen un idioma més. I encara més, els eviten de caure en la penosa condició de ser individus tristament monolingües, i preparen els seus cervells per a una recepció més senzilla i exitosa de l'aprenentatge futur de noves llengües.

Què més volem? És evident que l'educació en valencià és un valor afegit i una manera de fer un ús racional dels recursos públics en l'educació. I -per si això fóra poc- escolaritzant-los en valencià evitarem -molt probablement- que algun d'ells acabe convertint-se en un fantotxe capaç d'expressar públicament segons quines opinions, el destrellat de les quals avergonyiria fins i tot alguns dels culs menys primmirats de la història. 
 
Article de Ferran Suay publicat a De l'horta estant

dissabte, 15 d’octubre del 2011

LA POLÍTICA DE L'ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

La presidenta de l'AVL, Ascensió Figueres, ha presentat la dimissió perquè formarà part de la llista del Partit Popular per Castelló a les eleccions estatals del 20-N. La vinculació ideològica entre el PP i la institució reguladora, segons l'Estatut, del valencià és descaradament evident. Recordem el recorregut polític d'Ascensió Figueres sota les sigles i la ideologia del Partit Popular: Regidora a l'Ajuntament de Nules, diputada a la Diputació de Castelló i a les Corts Valencianes. Es tracta de la mateixa ideologia que ara pretén fulminar les línies educatives en valencià, les que millors resultats i coneixements en altres llengües donen!

La fins ara presidenta de l'AVL va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de València. El seu fitxatge com a encarregada de la institució normativa del valencià pretenia invisibilitzar que el valencià també és una filologia, que de més a més gaudeix d'una gran vitalitat al País Valencià. En efecte, són moltíssims els estudiosos llicenciats en Filologia Catalana que podrien haver presidit aquesta institució. Ara bé, la intenció era desmoralitzar, invisibilitzar i per descomptat mantenir un procés de substitució lingüística antiquíssim, tot i l'esforç conjunt de la societat valenciana organitzada en entitats i associacions com Escola Valenciana o Acció Cultural del País Valencià.

Ha estat aquesta la vertadera política de l'AVL, la del Partit Popular. No ha estat una Acadèmia científica i rigorosa com l'Institut d'Estudis Catalans. Valga recordar que, a més d'abonar debats estèrils, Alejandro Font de Mora, l'aleshores Conseller de Cultura (ara vicepresident de les Corts) va irrompre en la reunió de l'AVL que pretenia aprovar el dictamen que feia esment a la doble denominació de la llengua. Com si es tractara d'un colp d'estat, Font de Mora va impedir l'aprovació de tal dictamen. Aquest episodi tan greu per a la història de l'AVL i del País Valencià és suficient per entendre declaracions com les que va fer Ascensió Figueres fa uns dies (com a presidenta encara) en què afirmava que l'IEC se sentia per damunt de l'AVL. És que, expresidenta, l'Acadèmia no treballa decididament en la direcció de la normalització lingüística! 

I un exemple més de la política de l'Acadèmia és que la seua presidenta afirme que "podem parlar del conflicte lingüístic com a història passada”. A cas el valencià està normalitzat al País Valencià? És la llengua dels polítics, dels metges, dels funcionaris, dels jutges...? Continuarà sent el valencià la llengua de l'escola? Eixe és el vertader conflicte lingüístic, Sr. Figueres. El problema no era si valencià o català, el problema era i continua sent si valencià o castellà. I mentre ens debatíem entre la vida i la mort per la doble denominació i per la unitat o no de la llengua, el castellà ha anat guanyant terreny social al valencià. Això mateix és la política de què parlem, la de l'AVL o la del PP, tant se val.

Ferran Campos i Climent

divendres, 14 d’octubre del 2011

AUSIÀS MARCH, DE GANDIA A MERCURI

L'astrofísic nord-americà David Morrison explica per què va batejar un cràter d'aquell planeta amb el nom del poeta, el 1979.

Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d'un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March. Aliaga hi explicava que el mes d'abril d'enguany el president de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s'havia adonat casualment d'aquesta circumstància i que n'havia parlat amb Enric Marco, del Departament d'Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d'estels. Cercant a l'hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l'astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat.

David Morrison, ex-alt càrrec d'uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10 de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. 'La principal categoria d'elements orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d'impactes de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s'homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.'

D'aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que dirigia no en tenia prou coneixement, 'sobretot des d'una perspectiva mundial': 'Per això vam consultar obres de referència i investigadors d'universitats per a elaborar una possible llista de noms.'

EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d'Ausiàs March a la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: 'No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.'

A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d'un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.

Article de Martí Crespo publicat a Vilaweb

diumenge, 9 d’octubre del 2011

DIADA NACIONAL DEL PAÍS VALENCIÀ

Bona diada nacional del País Valencià! Hui es commemora l'entrada a la ciutat de València de les tropes catalanoaragoneses comandades pel rei Jaume I l'any 1238. I també és la diada valenciana dels enamorats: Sant Dionís.


SOM PAÍS VALENCIÀ, VOLEM DECIDIR
MANIFEST 9 D’OCTUBRE 2011

Aquest 9 d'octubre arriba en el marc de la més profunda crisi econòmica i política des de la transició, una crisi global del capitalisme financer que posa en evidència les contradiccions d’un sistema que es fonamenta en l’acumulació de la riquesa mundial per un grup cada vegada més reduït de persones, mentre que la immensa majoria de la gent veu deteriorades les seues condicions de vida.

Arribats ací no volem que decidesquen per nosaltres: tenim identitat pròpia, llengua, territori, persones que viuen i moren en aquest País Valencià i, per tant, volem decidir.

Sí, volem decidir:

- Noves normes amb l'objectiu de garantir un ordre econòmic i social equitatiu. No és just que la pretesa solució a la crisi es plantege al dictat dels interessos del neoliberalisme més depredador i s’ataquen els fonaments dels drets laborals i socials més bàsics, amb les retallades de les pensions, l’ampliació de l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, la reducció dels salaris dels treballadors públics, la reforma laboral, el pla d’ajustament, les retallades en els serveis públics, la generalització de la contractació temporal...

- Volem decidir sobre la dació de l’habitatge en pagament del deute hipotecari. A la legislació espanyola hi ha un buit legal que ho impossibilita. Aquesta és una situació profundament injusta que urgeix modificar; la legislació no hauria de sobreprotegir les entitats de crèdit i castigar les famílies.

- Volem mesures de canvi real de la política econòmica que signifiquen un gir estratègic per a dinamitzar l’economia, fomentar polítiques d’ocupació estable i controlar els sectors especulatius, una dinamització clara per al nostre camp i els nostres autònoms.  No pot ser que milions de persones estiguen a l’atur, que milers d’empreses tanquen les seues portes i que alguns disposen d'immenses fortunes sense cap tipus d’impediment.

- Volem les nostres escoles i els nostres centres educatius com cal amb un sistema educatiu digne, laic, de qualitat, gratuït i en valencià; les nostres administracions públiques amb personal que complesca el requisit lingüístic; els nostres artistes, actors, actrius, gent de la cultura i les arts en els espais de major audiència dels mitjans valencians de comunicació i en les xarxes públiques de cultura. Fem realitat allò que deia Enric Valor, “el nostre valencià, el català de tots”.

- Volem un nou model energètic: ni el Govern central ni la Generalitat Valenciana tampoc no pensen forçar el tancament de la nuclear de Cofrents (una de les centrals amb més fallides no programades i que està molt a prop sobrepassar la seua capacitat d’emmagatzemar els seus propis residus altament radioactius), ni han fet cap esforç pel compliment dels compromisos internacionals contra el canvi climàtic, ni per l’eliminació dels perills tràgics de l’energia nuclear, malgrat l'accident nuclear de Fukushima que torna a deixar en evidència l'autèntic perill d'aquesta energia.

- Posats a reformar la Constitució, considerem prioritària la reforma del sistema electoral per a garantir la proporcionalitat, la pluralitat, el tracte igual a totes les formacions i la democràcia participativa, amb llistes obertes, primàries i la possibilitat d'Iniciativa Legislativa Popular amb 100.000 signatures i sense temes restringits. Que  no ens torne a passar com amb la ILP de la TV3.

- Volem decidir sobre les inversions que els valencians necessitem: si tots els tributs que es generen al País Valencià es liquiden, recapten i gestionen des del País Valencià, podrem afrontar millor els problemes que ens escanyen ara mateix i podrem afrontar millor el futur que derive de les pròpies decisions.

Cal una nova economia i una nova política que prioritze el que és públic, amb polítics i polítiques capaços de reformar no solament l’actual política econòmica cap a una nova economia ecològica, sinó també el sistema electoral per a obrir-lo a la ciutadania, perquè s’acabe el bipartidisme neoliberal corrupte i perquè la política siga transparent, honesta i estiga realment controlada per una ciutadania activa i participativa.

És hora de fer propostes i de poder fer-les realitat si la societat valenciana decideix que ja n'hi ha prou d’aquest model neoliberal i que és hora de construir, no sense sacrificis però repartint-los entre tots, eixe altre món possible amb un ordre econòmic i social just.

Som País Valencià, volem decidir!

dissabte, 1 d’octubre del 2011

CORRELLENGUA 2011: 7 D'OCTUBRE

Divendres 7 d'octubre celebrem el Correllengua 2011 a Montserrat, amb les següents activitats:
A les 21 h. sopar de germanor al Musical. El preu serà de 10 € i inclourà picada, beguda, entrepans i cafés. 
Tot seguit hi haurà la cercavila pel valencià amb la flama del Correllengua. En acabar, es farà lectura del manifest per la llengua.
Per a finalitzar, la Regidoria de Cultura ha organitzat l'espectacle teatral L'apartament Borja a la Casa de la Cultura. 
Amb aquests actes commemorem la diada del 9 d'octubre i mostrem l'orgull per la nostra senya d'identitat més important: el valencià.
 PERQUÈ ESTIMEM EL VALENCIÀ!

dimarts, 13 de setembre del 2011

IV CAMPIONAT DE TRUC

L’Associació Brot de Cultura informa que el proper divendres 23 de setembre a les 22:30 h. tindrà lloc el quart Campionat de Truc a la Plaça de la Constitució. Podeu apuntar-vos fins dimecres 23 a la Biblioteca, l'Ajuntament i al pub Giallo. El preu d’inscripció és de 10 € per parella i s’haurà d’abonar anticipadament, bé al compte bancari 2077 0211 78 1100920055 (Bancaixa) o bé a la seu (en aquest cas, poseu-vos en contacte a través del correu brotdecultura@hotmail.com). Serà imprescindible presentar el rebut per participar-hi. Hi haurà mistela de Montserrat per a tots els participants i premi per als campions i finalistes.
El sorteig per a decidir les primeres partides es realitzarà abans de començar el IV Campionat de Truc. En el cas que s’allarguen molt les partides eliminatòries, l’organització es reserva el dret d’ajornar la final (o les partides finals) a la vesprada del dissabte 24. 

REGLES PER A JUGAR AL TRUC:



dissabte, 10 de setembre del 2011

Intentaren matar Sanchis Guarner


Toni Cucarella. Publicat el 9-9-2011 al seu bloc 'Toni Cucarella en roba de batalla'.

Avui fa cent anys del naixement del professor Manuel Sanchis Guarner. Sense ell no hagueren estat possibles la dignificació i la recuperació del català al País Valencià. No se li han fet gaires homenatges públics: la Universitat de València i poca cosa més. Si el País Valencià fóra un país “normal” –podríem dir-ne “democràtic” o “discretament democràtic”– ben bé tots els pobles i ciutats del País Valencià –i d’arreu dels Països Catalans– tindrien un carrer, un monument, un col·legi amb el seu nom. Tanmateix, podem comptar-los amb les mans. No debades som al País Valencià, o més aïnes eixa “región”, la que exalcen alguns, agemolits i servils, «que supo luchar… para ofrendar nuevas glorias a Espanya». Aqueixa Espanya impune. Avui, que fa 100 anys del naixement de Sanchis Guarner, alguns voldríem saber –per higiene democràtica– qui va voler matar-lo enviant-li un paquet bomba. En nom de quina idea o nació, això prou que ho sabem. També sabem el perquè: per afirmar i difondre la unitat de la llengua catalana al País Valencià. El que voldríem saber és qui va intentar matar un home bo. I qui va intentar matar també Joan Fuster i Vicent Ventura… Així doncs, en sabem els motius. Ens cal saber la ment que ho va ordir, la veu que ho va ordenar, la mà que va fer i enviar les bombes. Tot això ho hauria d’haver aclarit Espanya, els seus polítics, els seus polícies, la seua “justícia”. No ho han fet. Ni ho faran. Podem sospitar-ne els motius.

dimecres, 7 de setembre del 2011

QÜESTIONS MERAMENT LINGÜÍSTIQUES

Catalina Palau, diputada del PP, ha afirmat que les Illes Balears no es poden permetre el luxe de “privar els ciutadans de bons especialistes per qüestions merament lingüístiques”. Ho ha fet per tal de justificar el fet que el coneixement de la llengua pròpia passarà —amb el nou govern del PP— de ser un requisit, a ser només un mèrit per a poder treballar en el sistema públic de salut de les illes.

Em sembla una idea excel·lent. Com que el treball dels professionals sanitaris és precisament això, sanitari, allò que cal exigir-los és capacitació professional. Que tinguen un bon expedient acadèmic, o que sàpiguen fer anar bé el bisturí, el termòmetre o la llitera, segons el cas.

És per això que vull proposar que la mesura s'aplique també en la resta de les comunitats autònomes de la gloriosa Espanya: el coneixement de la llengua pròpia haurà de ser considerat únicament com un mèrit, a l'hora de contractar professionals. Amb això, la població se podrà beneficiar de l'excel·lència professional de molts bons professionals de la medicina o la infermeria procedents de la Xina, Corea del Sud o Irlanda, per citar només uns pocs exemples, que ara mateix estan injustament discriminats.

Gent magníficament preparada, que únicament tenen el petit inconvenient que no saben un borrall d'espanyol. Jo —fins ara— em pensava que això era un dèficit greu; una incompetència palmària que perjudicaria greument la capacitat d'atendre pacients. Però es veu que no. Estic convençut que el PP Balear (en la mesura en què des de Madrid els ho hagen autoritzat) haurà fet un estudi en profunditat de la qüestió, abans d'arribar a la incontrovertible conclusió que no cal que els sanitaris puguen comunicar-se eficaçment amb els pacients.

I també estic convençut que, coherents com són, i des del convenciment —tantes vegades repetit per ells mateixos— que tots els ciutadans espanyols són i han de ser iguals, aplicaran la mesura de manera igualitària a totes les administracions públiques, i ben aviat els esforçats ciutadans de Conca o de Granada tindran el plaer de ser atesos per sanitaris que no els entenen. Això sí, segur que són uns professionals excel·lents. No és qüestió de deixar-los fora, només perquè no saben parlar castellà, no?

Si necessiten ajuda, ens poden preguntar als valencians: fa anys i panys que tenim metges (i policies, i jutges, i polítics) que no estan capacitats per a entendre'ns. Si nosaltres hem sobreviscut, ells també podran fer-ho.

Ferran Suay, De l'horta estant

dilluns, 5 de setembre del 2011

LA COMUNITAT EDUCATIVA JA ES TÉ EN COMPTE

Escola Valenciana ha estat rebuda pel nou conseller d'Educació, José Císcar, després de 16 anys d'arraconament i marginació institucionals. D'aquesta reunió, s'ha arribat a l'acord de revisar punt per punt el polèmic decret i de consensuar el nou model educatiu valencià amb tota la comunitat educativa. Així mateix, el conseller Císcar ha reconegut que els programes d'immersió són els "òptims". En aquest sentit, cal recordar que les línies en valencià són les que millor resultat donen en coneixement de llengües.

El responsable de la Conselleria d'Educació també s'ha mostrat sensible a revisar una vintena de casos de centres que havien sol·licitat el Programa d'Immersió Lingüística/Programa d'Ensenyament en Valencià i que, malgrat reunir les condicions, se'ls hi havia denegat.


Des de Brot de Cultura valorem positivament el canvi de tarannà en el nou conseller d'Educació, respecte de l'anterior, Font de Mora, que havia sotmès la comunitat educativa al silenci. No obstant això, considerem que l'acord de revisar el decret que eliminava les línies en valencià no és suficient, sinó que cal avançar conjuntament en la normalització plena de la nostra llengua i abandonar al més aviat possible l'actual situació de regressió i abandó de la llengua dels valencians.

diumenge, 21 d’agost del 2011

VALOREM EL ROCKSERRAT

Per segon any, hem pogut organitzar el RockSerrat. Ha estat un repte, sens dubte, i hem tingut alguns problemes amb el so, per la qual cosa es va retardar l'inici del concert més d'una hora. Demanem disculpes com a organitzadors. Tanmateix, una vegada començat el concert va eixir tot rodat. Per això, estem satisfets. 

Ara ens enfrontem a un nou repte: aconseguir consolidar el RockSerrat per a poder portar a terme el nostre projecte de futur pel que fa a aquesta activitat. Quan arribe el moment (encara queda molt per fer) descobrirem de què es tracta.

Comptat i debatut, el RockSerrat 2011 ha estat una nit de festa i compromís per la música en valencià. Per això, volem agrair Arrap i Donant pel sak la seua presència en l'edició d'enguany. Rap, hip-hop, rock i ska han estat els estils d'enguany. Acceptem suggeriments per al RockSerrat 2012.

dissabte, 16 de juliol del 2011

ARRIBA EL ROCKSERRAT 2011

El proper dia 19 d'agost, a la Plaça de la Constitució, celebrarem el II Rockserrat organitzat per Brot de Cultura. Començarem sobre les 23'15-23'30 i els grups que hi actuaran seran:



  • ARRAP (Hip-Hop i Rap des de València) 
  • Donant pel sak (Rock i Ska des d'Oliva)
  • Després hi haurà discomòbil amb DJ Ferran.
BARRA A PREUS POPULARS!

més informació a: 

-http://brotdecultura.blogs​pot.com/
-brotdecultura@hotmail.com

ARRAP és la unió d'Olmos i Fabre (aka Antzoki), dos MC's sense pors ni complexos que venen disposats a disparar rimes a un panorama de sangoneres, mediocres i aprofitats. Amb aquesta Promo 2011 es presenta un projecte ple de Rap en majúscules, de socarrel, aborigen, combatiu i sincer. Loren-D (13 Pasos) s’ha encarregat de la mescla, gravació i escratxos, al seu estudi a Benetússer i sense ell res haguera sigut possible. Açò només és el primer tro, prompte vindrà la tempesta. DESCARREGA! http://www.megaupload.com/​?d=69O8MZCOhttp://dl.dropbox.com/u/69​57909/ARRAP%20-%20Promo.ra​r

myspace: http://www.myspace.com/arr​apvlc

DONANT PEL SAK és una colla d'amics majoritàriament d'Oliva (La Safor, València). Els inicis es troben al voltant de setembre-octubre de 2006.
L'estiu de 2008 es grava el primer treball SEMPRE DIFERENT.

myspace: http://www.myspace.com/don​antpelsak

dimecres, 6 de juliol del 2011

ELS ULTRES I LOLA JOHNSON

Ferran Suay

Arribava a la FNAC, per assistir a la presentació del llibre 'Noves glòries a Espanya', del sociòleg Vicent Flor. Des de l'exterior de la sala d'actes se sentia una cridòria insistent que repetia una sola paraula: fora!. No la pronunciaven, però —com ho hauria fet qualsevol valencianoparlant— amb una 'o' oberta, sinó tal com ho faria una persona que sempre parla en espanyol. I així, el seu 'fora' que volia ser una expressió de rebuig es transformava en 'fóra', és a dir, una de les formes del subjuntiu del verb ésser.
L'enigma em fou immediatament aclarit. Per arribar a l'estrada, on l'autor, la diputada Mònica Oltra i l'editor Vicent Olmos havien accedit per tal de practicar l'esport de risc conegut com a 'presentar un llibre', calia obrir-se pas entre les files d'una colla d'energúmens proveïts de les inevitables banderes espanyoles, que oferien una clara explicació visual a la seua incompetència lingüística i a l'estrangeritzada fonètica que ostentaven. Es tractava del Grup d'Acció Castellanista, amb presència inclosa d'alguns dels dirigents ultrafeixistes més coneguts de la ciutat.
Feia només una estona que m'havien explicat que la consellera Lola Johnson havia declarat a un diari que el festival de teatre 'Sagunt a escena' no programa cap obra en valencià “per no excloure ningú”. Immediatament vaig comprendre que la Sra. Johnson, quan deia 'ningú', devia referir-se a ningú dels que havien acudit a rebentar la presentació del llibre, que —incapaços de llegir i refractaris a entendre res en valencià— sempre estan contents quan les coses es fan en espanyol. Mai no rebentaran cap presentació de llibres en espanyol. Mai no protestaran perquè els cartells, els topònims, els discursos o l'educació tinguen lloc exclusivament en la llengua dels castellans.
Només quan els valencians gosem ser valencians i comportar-nos com a tals, ells fan acte de presència. I ho fan de l'única manera en què saben expressar-se: amb violència. Així queda tot aclarit. Quan parlen de no excloure ningú, estan pensant en no excloure els monolingües castellans, que es veu que són l'únic sector de la població que els interessa.
No els interessen, en canvi, els milers de persones que —amb total independència de quina siga la seua llengua primera o la que utilitzen en família— estan perfectament capacitades per a entendre el valencià, i poden gaudir plenament del teatre en la nostra llengua, de la mateixa manera que poden comunicar-se amb mi sense que, ni ells ni jo, no haguem de canviar de llengua.
Les declaracions de la nova consellera resten aclarides si substituïm la coneguda expressió 'drets humans' per 'drets dels castellans', que són els únics drets que els interessen. I no és estrany que l'hagen triada a ella per a llançar aquest nou atac contra la normalitat del valencià. La utilització de sipais per part de les forces de colonització està ben documentada al llarg de la història. L'atac té més força, més credibilitat si el llança una persona valencianoparlant que no un dels molts discapacitats lingüístics que passegen la seua llengua complaent (la de carn, no la de paraules) pels corredors i despatxos de l'administració pública valenciana.
Les afirmacions de la consellera Johnson i els atacs violents dels energúmens que ahir volien rebentar la presentació del llibre del professor Vicent Flor, formen part d'una mateixa intenció: deslegitimar en tots els àmbits possibles l'ús normal de la llengua dels valencians, de manera que l'única llengua normal, la que no exclou ningú, la que no té connotacions ideològiques, siga la dels castellans.
Potser en totes les societats hi ha individus profundament avergonyits del seu propi llegat cultural, que voldrien ser algú altre a qui consideren més fort, més digne o més modern. La particularitat de la societat valenciana és que molts d'eixos individus, en lloc d'arrastrar-se per les tavernes a la recerca d'un coma etílic que els allibere de la càrrega insuportable de ser com són, viatgen en cotxe oficial i posseeixen despatxos ben luxosos a les dependències del govern. No hi ha dubte que això millora molt els seus comptes corrents; la seua categoria moral, no.

Article publicat a El Punt

diumenge, 3 de juliol del 2011

EL GENOCIDI CULTURAL DEL PPCV

El Partit Popular valencià ha accentuat la persecució i les ànsies d'aniquilació contra la cultura i la llengua dels valencians i valencianes. L'ensenyament públic, el món associatiu, les polítiques culturals, les televisions en valencià (InfoTV, TV3, Canal 9...), els artistes que fan servir la llengua d'Ausiàs March (músics, actors i actrius, escriptors...) són algunes de les víctimes del genocidi cultural practicat pel Govern valencià. 

L'última víctima és Ca Revolta, associació que ofereix un espai sociocultural al barri de Velluters de València. Després de l'apagada de TV3 a terres valencianes i simultàniament a la persecució política, econòmica i legal a Acció Cultural del País Valencià, l'Ajuntament de València intenta tancar Ca Revolta. No ho aconseguiran! L'Associació Brot de Cultura, que també ha estat víctima a nivell local, vol mostrar tot el seu suport i solidaritat  #ambcarevolta.

El següent article, publicat a Vilaweb, explica molt bé l'estratègia del PP valencià, que passa per reduir al no res i fulminar la cultura i llengua pròpies del País Valencià, tant políticament com legalment.

dimecres, 29 de juny del 2011

ELS VALORS DE BROMERA

L'editorial, amb seu a Alzira, va celebrar ahir els vint-i-cinc anys a Barcelona
Edicions Bromera va celebrar ahir al Palau Robert de Barcelona els seus vint-i-cinc anys d'existència, amb autors, editors i gent de la cultura, presidits pel conseller Ferran Mascarell. L'editorial d'Alzira s'ha caracteritzat per un ferm compromís cultural i pedagògic i no ha parat de créixer i de consolidar-se. Avui té un catàleg de més de 1.200 títols, aplegats en quaranta col·leccions de tots els gèneres.

Bromera ha aconseguit de formar un catàleg que equilibra autors locals i internacionals. Hi ha cinc premis Nobel de literatura: Dario Fo, Naguid Mahfuz, Herta Müller, Orhan Pamuk i Harold Pinter; i noms com John Banville, John Connolly, Frank McCourt, Cees Nooteboom, i Pasqual Alapont, Joan Francesc Mira, Joan Pons, Màrius Serra, Isabel-Clara Simó, Josep Lozano, Silvestre Vilaplana...
Josep Gregori, fundador de la casa, diu que el catàleg de Bromera revela una acurada atenció als autors. 'Nosaltres sempre diem que no publiquem llibres, sinó que publiquem autors; ens agrada acompanyar-los.' Gregori va començar el 1986 amb un capital que tot just li permetia d'editar tres o quatre títols. Però la fortuna li va somriure i la primera novel·la que va publicar, 'L'últim roder' de Josep Franco, va interessar el públic fins al punt d'esdevenir el primer 'best-seller' de Bromera: avui se n'han fet més de trenta-dues edicions i se n'han venut més de 75.000 exemplars. 

'L'ultim roder' va mantenir viva l'empresa, que es va anar fent gran de mica en mica, amb un catàleg ple d'interès i d'intencions en literatura per a adults, en literatura infantil i juvenil, un dels motors de la casa, i en llibres de text. 'Vam nàixer d'una manera molt modesta, diu Gregori, però amb un gran capital: la voluntat de fer una aportació a la cultura del País Valencià i amb moltes ganes de treballar. I crec que hem contribuït a la normalització lingüística i literària amb un fons potent, normalitzat, d'ací i de fora.' Aquesta comesa encara té més mèrit, si tenim en compte les dificultats del mercat valencià: 'El País Valencià té un mercat de llibre feble, pel baix índex de lectura (un 2% de lectors adults en català) i per la dificultat de l'ensenyament en català.'

Bromera és forta en llibre de text, però ara, amb el decret d'ensenyament trilingüe a punt, i amb la pràctica eliminació d'Escola Valenciana (un moviment important que ha anat sumant èxits fins a aconseguir el 30% de l'escolarització en valencià: el motiu de fons del decret és precisament frenar aquest moviment),  Bromera ha de pensar en unes altres vies. Per exemple, no descarta de publicar en anglès.

Avui Bromera té un equip d'una quarantena de persones, joves, que no superen els trenta-cinc anys de mitjana. Josep Gregori continua essent el president de l'empresa; Joan A. Llinares fa pocs mesos que ha assumit el càrrec de director gerent; Joan Carles Girbés és el director de publicacions i Bernat Bataller, el director comercial.

La independència dels grans grups és la raó de ser de Bromera, una empresa valenta a l'hora d'assumir les noves tecnologies editorials: va ser una de les primeres editores de tenir web pròpia, molt completa i actualitzada diàriament, i va constituir, amb les editorials Cossetània i Angle, la primera plataforma de llibres electrònics en català, Edi.cat. Amb aquestes editorials independents i amb algunes més, ha bastit la Xarxa de Llibres i el segell de butxaca Portàtil, que es va presentar fa unes poques setmanes. 
Gregori parla d'un altre fonament de l'editorial: 'Nosaltres no hem volgut mai establir fronteres. Compartim una cultura i una llengua que també ha de ser un mercat. I el dels escriptors és un dels sectors que accepta amb més naturalitat de publicar en tots els territoris de l'àmbit lingüístic.' Li demanem si, amb les noves tecnologies i internet, Bromera deixarà de ser perifèrica. Gregori és rotund: 'Nosaltres no ens hem sentit mai perifèrics. Nosaltres fem llibres, aquesta és la cosa més important, tant se val on tinguem la seu.' I l'editor, Joan Carles Girbés, rebla: 'La perifèria és més mental que real.'

Bromera es caracteritza pel seu compromís social i per la voluntat de potenciar uns valors. És així que va constituir la Fundació Bromera per fomentar la lectura en català, que té la revista L'Illa (que edita 45.000 exemplars) i que col·labora amb Escola Valenciana i amb Metges sense fronteres. 

Joan Llinares va fer una anàlisi de present i de futur: 'Avui vivim en una època molt complexa, immergits en una crisi que es pot aproximar, diuen, a la del 1929. No n'hem viscuda mai cap com aquesta. L'altre factor és la crisi tecnològica, pròpia del llibre, de les eines que afecten directament el llibre: de com el llibre ha de trobar-se a internet, en les plataformes digitals… Són fites molt complexes, però afortunadament Bromera té un camí a recórrer, i puc dir que en l'àmbit de la distribució ens mantenim.'

Notícia publicada a Vilaweb

Des de l'Associació Brot de Cultura volem felicitar l'editorial Bromera pels 25 anys de treball incansable i encoratjar-la a continuar treballant per la nostra cultura. La generació dels joves valencians s'ha criat amb els llibres de Bromera. Gràcies!