L'Alcadessa de Torrent, Maria José Català (PP), es diculpa pel "defecte" de tindre com a llengua materna el valencià.
Va ocórrer durant la seua intervenció en l'acte de proclamació dels candidats locals del PP. Català va dir: "en primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc este defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m'aviseu i passaré ràpidament al castellà. Però, no me n'adone, de veres".
Moments abans, l'alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, ja va tindre problemes per usar el valencià. "En castellano, en castellano", van cridar els assistents. Rubert es va passar al castellà.
Així de fàcil es mata una llengua: amagant-la, silenciant-la. I els nostres polítics són experts en no parlar valencià. Certament, no hem d’obligar ningú a parlar una llengua, com sí que ho han fet altres "por derecho de conquista". Simplement hem de ser lleials al valencià, parlar-lo en qualsevol situació i així, donar-lo a conèixer als nouvinguts perquè s'integren de la millor manera possible.
El poble valencià ha patit atacs a la cultura i llengua pròpies des de fa molts segles. El Decret de Nova Planta promulgat per Felip V el 1707, atenent-se a aquell “dret”, obligava a l'ús del castellà com a llengua administrativa, seguint el model centralista que la monarquia absolutista francesa havia adoptat. Convé recordar açò perquè cada 25 d'abril commemorem la pèrdua de la Batalla d'Almansa i totes les conseqüències (presents actualment) que se'n van derivar, entre d’altres la prohibició del valencià.
La dictadura franquista, d’altra banda, també va contribuir a la minorització del valencià i, fins i tot, va consolidar una mentalitat plena de prejudicis i autoodi. Aquesta és la mentalitat de Català i Rubert, per exemple. Però és també la que hui en dia encara perdura en una gran part de la societat valenciana, com a conseqüència, sens dubte, de les polítiques lingüístiques assimiladores posades en marxa pel PP valencià. Quantes vegades ha difós Canal 9, per posar un exemple, un comportament lingüístic en què els valencianoparlants hem de canviar al castellà, sense saber si l’altre parla valencià o l’entén?
Es pot mantindre perfectament una conversa en què un parla castellà i l’altre valencià. Així serem lleials al valencià. Si ens passem al castellà, abandonem la nostra llengua pròpia. Perdem l'ocasió de comunicar-nos en la llengua de la nostra terra. Aquest és el pitjor mal que ens podem fer: autocensurar-nos.
Hem d’abandonar els prejudicis del franquisme i tindre ben present que el valencià és totalment apte per a qualsevol situació (comprar, parlar amb els amics i amb desconeguts, amb el metge, relacionar-se amb l’administració pública, escriure una denúncia, defensar-se en un judici...). No hi ha llengües millors ni pitjors. Una llengua és, en definitiva, una manera d’entendre la realitat, un símbol d'identitat que ens defineix com a societat.
I aquesta frase de l'alcadessa de Torrent és la més vomitiva i fastigosa mostra d'autoodi valencià.
