MELODIES EN BUSCA DE LA FELICITAT PRECÀRIA, PER CARLES FENOLLOSA
'VIDES DESAFINADES' VA REBRE L'ÚLTIM PREMI 'JOANOT MARTORELL'. FOTO: L'INFORMATIU. |
L'última novel·la de Xavier Aliaga, ‘Vides desafinades’ (Edicions 62,
2011), Premi Joanot Martorell 2011, transita els meandres de la vida
entre els carrers de dues capitals egocèntriques, València i Barcelona, i
les melodies que han marcat més d'una generació. Entre cançó i cançó es
descabdella una història a sis veus, urbana, potent, i radicalment
actual, que es llança al món de la música “alternativa” – amb mil
cometes – mitjançant uns personatges de pes i una prosa enèrgica.
Divendres a la nit. Les portes del local situat al carrer Erudito
Orellana s'obrin i deixen entrar els grupets de gent que, a poc a poc,
prenen posicions a la barra i al voltant de l'escenari. Hi ha qui demana
un gin-tonic prematur. Hi ha qui es reserva. Tot està preparat perquè
hi ha també qui ha treballat de valent entre cables, contractes i
decibels. La sala es diu, potser, El Cuerdo, i l'amable fauna amb
camises i polos estrets, terriblement indie, gaudeix dels seus
trenta-i-tants anys portats amb orgull precari o resignació tètrica. A
l'aire comença a surar el desencís d'un amor inevitablement convuls, les
melodies que conten la nostra història amb insistència, els trossos de
vida tristos i els alegres, les ganes d'oblidar, les ànsies per no
recordar, la tranquil·litat fràgil, i tantes altres coses més. De sobte,
entre el públic, apareix algú que ho capta tot amb subtilitat
quirúrgica. És Xavier Aliaga.
Quan ordena totes les peces contempla el resultat, és Vides desafinades,
l'últim premi Joanot Martorell, un univers enigmàtic d'amor, desamor,
música, estima, dolor, i tot allò que passa mentre corre el rellotge i
ens fem grans i Wilco canta impossible Germany, unlikely Japan, wherever you go, wherever you land.
A través de les seues respectives veus, coneixem la història de Marta,
Vicky, Gerard, Francesc, Alícia i Jordi, sis personatges perduts enmig
de punts '’inflexions vitals d'aquells que no es poden explicar, de
punts de no retorn en molts casos, de fugides endavant i endarrere, de
crisis econòmiques i sentimentals incipients. El d'Aliaga és el cant
coral d'uns personatges aconseguits, especialment el de Gerard, amb
reminiscències d'aquell cinisme protector del millor Toole. Un encert
gens casual.
A la literatura catalana actualíssima hi ha grans
narradors i narradores, Xavier Aliaga n'és un, i a cada novel·la
s'assenta més confortablement en aquesta categoria. Ha evolucionat. Ja
no hi ha la comicitat de Si no ho dic, rebente i Els neons de Sodoma. Com comentava encertadíssimament Francesc Calafat fa uns dies, “l’humor hi és però ja no és la biga mestra de la trama”.
No. Efectivament. Hi ha alguna cosa més. El que trobem és el següent
pas: l'hiperbolisme irònic que arranca somriures sense immutar-se, amb
una facilitat esborronadora.
Tan esborronadora com la seua prosa, fàcil, fluïda i
enèrgica, que fa entretingudíssima una obra farcida de referències
musicals de la generació que encara omple les xicotetes sales de la
capital els dissabtes a la nit i compra l’últim CD de Calexico a
la Fnac. Una prosa que assoleix el nivell més alt als monòlegs narratius
dels personatges en ple conflicte existencial, i que pateix més, si de
cas, als diàlegs. Vides desafinades és, tot plegat, una molt bona
novel·la, sis històries entrellaçades que fan la història, l’única, la
de sempre, la inevitable, la de tots: la recerca del pa i de la
felicitat per damunt de tot, i en eixe ordre sagrat. Una història actual
que se’ns conta entre els carrers que davallem cada dia, raresa
meravellosa...
Article publicat a l'Informatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada