EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (XIII)

HA, CORS GENTIL, QUANT DE VÓS ME PARTÍ..., PER CARLES FENOLLOSA

EL LLIBRE ESTÀ PUBLICAT A L'EDITORIAL BARCINO. FOTO: L'INFORMATIU.

‘Jordi de Sant Jordi. Poesia’ (Barcino, 2011), és l’última aportació a la divulgació generalitzada dels clàssics de la literatura catalana. Les divuit poesies conservades del poeta valencià convenientment adaptades, ‘traduïdes’ pel també poeta Carles Duarte, acarades a un original del XV encara amb els trets trobadorescos ben marcats, i presentades en una edició estèticament immillorable.

Se’ns acaben les excuses per a no llegir els nostres clàssics. Fa unes setmanes comentàvem el bon estat de la publicació de plomes eternes, com la d’Ausiàs March o el mateix Homer, en aquest nostre bell catalanesc del món. Ens hi reafirmem. Els entrebancs de sempre, la dificultat de lectura o l’escassesa d’edicions, són superats a poc a poc. Ara mateix, qui no els llegeix és perquè no vol. I és que últimament vivim un procés de noves aportacions a la divulgació dels clàssics, d’adaptació al segle XXI i a la seua llengua. Deixem enrere rígides “traduccions”, de lèxic arcaic pulcrament tancat entre les tapes d’edicions esgotades, mentre arriben noves propostes, fresques i actuals, que no perden la identitat de l’original.

Jordi de Sant Jordi. Poesia (ed. Barcino, 2011) és l’última peça d’aquest mural. Carles Duarte és l’encarregat de la versió que llegim, hereva de les grans i anteriors aportacions de Riquer, Badia i Fratta. Se’ns presenten les divuit poesies conservades del poeta valencià del XV més fructífer, traduïdes al català modern, i és que en el cas de Jordi de Sant Jordi la dificultat per al lector mitjà actual s’agreuja. Com comenta Duarte a la introducció, el poeta valencià és un dels representants del “darrer reviscolament medieval de la literatura trobadoresca”, encara que sense deixar de ser “un home del seu temps, que encarna els ideals i les pulsions d’una Edat Mitjana que anava deixant pas al Renaixement”. Un poeta entre dues aigües.

I és que l’ombra de la fina amors provençal s’estén llargament en la poesia catalana medieval, i no serà fins Ausiàs March que anirà quedant enrere. En conseqüència, no va escriure en el català del cinc-cents que llegim en prosa, sinó que s’endinsà en les aigües de la llengua d’oc, per bé que amb matisos. Per a Riquer, “Jordi de Sant Jordi produeix la impressió de voler escriure en català, però admetent gran nombre de provençalismes”. Dificultats de lectura derivades? Inevitables.

Calen traduccions. La de Duarte n’és la darrera. Una adaptació molt correcta i esclaridora, que elimina els possibles malentesos que fins i tot un lector avesat a la literatura trobadoresca hi podria trobar. Zero excuses, doncs. Avorrit? No. Perquè temàticament, a més a més, Jordi de Sant Jordi no és un autor que se cenyisca absolutament al motlle provençal, als codis i tics dels trobadors que triomfaren al XII. Hi ha alguna cosa més. El poeta valencià, aquell fill d’esclau morisc que després es relacionà estretament amb Alfons el Magnànim, va una mica més enllà, i conjuga la tradició literària amb una empremta personal destacable. Així, Sant Jordi, en paraules de Rafael Roca, “no fa sinó reprendre i explorar, fent-los servir fins als límits inusuals en la seua època, els temes més típicament trobadorescs”.

I ara és més fàcil que mai llegir-lo. L’amor, sí, però també enyorament, anuig, dol e desir: la poesia de Jordi de Sant Jordi per a tots els públics.

Article publicat a l'Informatiu.