EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (III)

PENSAR EL MAL, CONTAR LA VIDA; PER CARLES FENOLLOSA

'JO CONFESSO' ÉS L'ÚLTIMA NOVEL·LA DE JAUME CABRÉ. FOTO: L'INFORMATIU.

Tota història és una confessió. I Jaume Cabré n’acaba de crear una de monumental. Amb 'Jo confesso', l’escriptor barceloní ha escrit una carta de mil pàgines imprescindibles en què es descabdellen les reflexions més subtils entre les punyades de sentiment més humanament mundanes. La vida, que diria aquell, contada amb un estil complex i corprenedor que ja té nom i cognoms.

“Car pus que Déus és bo e no mal, molt són meravellat com Déus no ha esquivat mal, lo qual és contrari a la bonesa de Déu”. Ramon Llull va meravellar-se al seu moment, era inevitable. Per què Déu va permetre el Mal al món? Així, amb aquella majúscula de teòleg medieval, s’enfrontava amb la qüestió inevitable, ancestral. Després han sigut moltes les ànimes il·lustres que s’ho han plantejat, potser, allà on estiga, Càndid encara s’ho pregunta, i probablement amb la mateixa majúscula: el Mal, abstracte, total. Joan Francesc Mira, en una de les seues enormes columnes del passat setembre, comentava, precisament a propòsit de la publicació del llibre de Cabré, que eixe Mal absolut “és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc”. Com enlloc portaren les raons que adduïa Llull ni les passes del personatge de Voltaire. El mal real, en minúscula, humà i quotidià, és una altra cosa.

Jaume Cabré ho sabia, i potser per això va teixir una novel·la com Jo confesso, una carta de mil pàgines imprescindibles. I per això llegim la història de l’odi, del mal, del genocidi que naix molt abans de la primera pedra Oświęcim, l’Auschwitz de l’Arbeit macht Frei. Llegim els dogmes, la barbàrie i el fanatisme que travessen set-cents anys d’Europa, a través d’un vehicle de fusta polida en forma de violí, les notes del qual van molt més enllà d’una reiteració al voltant de l’Holocaust. De fet, es tracta de tot el contrari de la focalització d’un mal abstracte en un genocidi concret, Jo confesso és una reflexió al voltant del mal intern i rutinari, humanament indefugible, amb sorpresa final – o no, segons com es mire

Però no només això. Normalment, a les novel·les breus podem trobar casualitats més o menys ornamentades; en canvi, a les confessions de mil pàgines no. Perquè les casualitats són històries sense contar, i a la novel·la de Cabré se’ns en desvetllen totes. Hi ha l’Amor en majúscula, també impossible, que davalla als inferns de les minúscules i es fa aleshores indesxifrable i motor de la més petita i més gran sublimitat –i perdó que açò és un article benintencionat i no un full en blanc-. És l’amor: eixe gran desconegut, tan complex, tan fascinant. Una constant en la narrativa de l’autor, que apareix novament amb tota la seua força de la mà d’un Adrià aclaparat i tendre i tenallat pel dubte etern: i la felicitat?  Respostes boiroses entre els atacs de la mort.

A la felicitat per l’amor o per l’art més sublim i obsessiva. En aquest sentit, l’obra de Cabré és també, entre d’altres, la resposta de qui ha volgut llegir tot i ha comprovat que no és possible. Una guerra freda entre el saber inabastable i els sentiments sovint no menys hermètics. Així, el xoc entre la sang i la paraula ens recorda de passada aquell aforisme és tan cert que els llibres no supleixen la vida però aquesta tampoc no supleix els llibres. I tant. I qui diu llibres diu melodies o passos de dansa o pinzellades decidides. L’art com a refugi insuficient, fugida d’un amor més complicat però alhora més fort i necessari. I enmig l’equilibri impossible.

Inevitablement reiterats, doncs, sentiments i idees que tothom ha gaudit o ha patit, però que en mans de Cabré es converteixen en alguna cosa més. Per què? L’estil. Un escriptor és el seu estil o no es res, i en el cas del de Barcelona no hi ha dubte: aposta ja sense embuts per una manera d'escriure personalíssima, teranyina harmònica d'el·lipsis, veus i segons. Ja que estem categòrics, afirarem també que una novel·la és temps i narrar és gestionar cada segon. Cabré ho sap, se sap amo del cronòmetre, i, com la tardor, deixa caure les històries com les fulles madures, al seu moment just. A poc a poc, entreteixeix una tela d’aranya de penes i alegries i preguntes sense resposta i respostes inevitables, entre llambregades cinematogràfiques, notes de pentagrama sublims i suaus onades de la història de les enciclopèdies que, per sort, no cauen en el documentalisme feixuc. Tot, com diem, amb l’estil que l’ha fet cèlebre, aquella barreja de veus i temps i silencis que demana un lector atent i actiu, partícip de l'espectacle. Ell se’n fa càrrec. Sap que paga la pena. Nosaltres també. I tant.

Article publicat a l'Informatiu