EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (II)

L'ART O LA MORT, PER CARLES FENOLLOSA

PARÍS ÉS L'ESCENARI ON TRANSCORRE LA NOVEL·LA. FOTOS: SERGIO MORENO.

Escriure la mort. Amb 'La mà de ningú' (Proa, 2011), Vicent Usó s’endinsa a les aigües tèrboles de la novel·la negra, en un thriller urbà que es desenvolupa als amples i polits carrers de la capital francesa, com també als seus carrerons més silenciosos i llòbrecs.

Hi hagué qui es preguntà si tenia sentit la lírica després d’Auschwitz. En el cas del tràngol posterior als camps de concentració la tessitura era radical, però no nova. Aquella interrogació fou la culminació d’un debat antic, ancestral: és legítim escriure sobre el sofriment? Podríem debatre eternament al voltant d’una taula clapejada de cafès i burilles, i la conclusió se’ns escaparia. Al mig de l’última i monumental novel·la de Cabré n’hi ha una, de conclusió: “sí, la poesia cal més que mai després d’Auschwitz”. Altres no ho tenien tan clar... Siga com siga, la mort, la violència, l’odi i el sofriment hi han estat allà sempre, d’una manera o d’una altra, i estaran, probablement, molt més.

Escriure és reflexionar i callar és obviar. Inevitablement. Contar la mort és pensar-la. Als anys vint del segle passat, als Estats Units, la crisi econòmica que desembocaria a la gran depressió i fenòmens com la “llei seca” deixaren el terreny adobat perquè la violència s’hi desfermara. Calia escriure-ho? Probablement sí, i amb això va nàixer un gènere: la novel·la negra. A casa nostra faria fortuna poc temps més tard, primer amb traduccions d’autors consagrats i després amb plomes indígenes, tan diferents com la de Rafael Tasis o el col·lectiu d’Ofèlia Dracs. La novel·la negra arrelà ben fort a les lletres catalanes... fins avui mateix, perquè continua sent un gènere atractiu per als escriptors actuals, ara que la inoblidable col·lecció de La cua de palla és un record amable. Vicent Usó s’hi llança enguany, i li aporta el seu segell personal, amb La mà de ningú, la seua primera temptativa al gènere.

L’autor de Vila-real, consagrat després de nou novel·les i dues finals del Sant Jordi, debuta als crims foscos i les morts amagades. Una mà sobtada al mig d’un camí rural, al voltant de la qual s’encaixaran, una a una, totes les peces d’una història obscura, en què es barreja la soledat amb nom i cognoms amb els crims més tortuosos. El resultat és una correcta novel·la cinematogràfica. Un trencaclosques construït al mil·límetre entre els amples carrers de París, els seus parcs geomètrics, les avingudes obertes davant la indignació de Victor Hugo, els carrerons foscos que no ixen a les postals. Un llibre amerat d’una actualitat radical, amb el teló de fons dels problemes socials, el desarrelament  de qui fuig i la soledat del nouvingut a l’antiga metròpoli, l’immigrant sol al món i la desprotecció que l’espera. I és que l’escriptor vilarealenc no es queda en la mera intriga macabra, la mort com a artifici literari, sinó que indaga al drama de la immigració, i l’integra a la història.

En poques paraules, Usó ens ofereix una successió d’escenes entrellaçades hàbilment, que potser recordaran el lector a l’estil innovador d’aquella 24 protagonitzada per  Kiefer Sutherland. Així, La mà de ningú es converteix en un thriller a bon ritme que ens amaga les respostes fins l’última pàgina, amb el control de la informació que demana el gènere. Ràpid i certer.

Article publicat a l'Informatiu