Recentment, una tal Rocio Casanova
ha demostrat, en una entrevista emesa per Canal 9 que Oscar Wilde tenia
molta raó quan deia que "les opinions són com els culs; tothom en té
una". I més encara, ha deixat ben clar que es poden tenir les dos coses
-opinió i cul- al mateix lloc i aproximadament amb les mateixes
funcions.
I com que ella en té, d'opinió,
i l'expressa, jo també vull fer-ho. I ho faig dient que portar les
criatures a una línia educativa en espanyol és una xorrada que no
serveix per a res. No serveix perquè l'espanyol és un idioma tan
absolutament imposat i present en la societat valenciana, que els
xiquets l'aprenen sense necessitat que ningú no els l'ensenye. Com a
mostra, n'hi ha prou de fixar-nos en les cadenes de televisió. A l'àrea
metropolitana de València, n'hi ha 36 que emeten exclusivament en
espanyol, i només dos que ho fan (amb diferents proporcions) en espanyol
i en valencià. El panorama és igual o pitjor si ens centrem en la
ràdio, la premsa escrita o la publicitat. Com no han d'aprendre
l'espanyol?
Conec una família que és bilingüe
en dos idiomes, cap dels quals no és l'espanyol. A casa, per tant, les
filles no l'escolten. I des que als valencians se'ns ha prohibit de
veure TV3, els dibuixos animats els veuen en anglès. Poc de contacte,
per tant, amb la llengua de l'imperi. Segurament molt menys del que
tenen la major part dels infants valencians. Doncs bé, eixes xiquetes,
als quatre anys ja estan capacitades per a entendre qualsevol missatge
en espanyol, i fins i tot el parlen de manera entenedora.
Així doncs, perquè balafiar recursos
en ensenyar un idioma que s'aprén gratuïtament i sense esmerçar-hi cap
esforç deliberat? Les famílies valencianes farien bé (sobretot aquelles
que no estan capacitades per a transmetre el valencià en l'àmbit
familiar) de dur els fills a l'escola en valencià. Així -pel cap baix-
els regalen un idioma més. I encara més, els eviten de caure en la
penosa condició de ser individus tristament monolingües, i preparen els
seus cervells per a una recepció més senzilla i exitosa de
l'aprenentatge futur de noves llengües.
Què més volem? És evident
que l'educació en valencià és un valor afegit i una manera de fer un ús
racional dels recursos públics en l'educació. I -per si això fóra poc-
escolaritzant-los en valencià evitarem -molt probablement- que algun
d'ells acabe convertint-se en un fantotxe capaç d'expressar públicament
segons quines opinions, el destrellat de les quals avergonyiria fins i
tot alguns dels culs menys primmirats de la història.
Article de Ferran Suay publicat a De l'horta estant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada