SÍ, JO EN DIC "ESPANYOL"

Quan faig referència a l'idioma, en dic 'espanyol'. I a vegades també en dic 'castellà'. Perquè aquesta —com moltes altres llengües— té més d'un nom. Quan algú diu que parla andalús, s'està referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l'Amèrica central li diuen 'castilla'. I ningú no s'enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un nom com amb un altre.

I jo li dic espanyol perquè és com li diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que —de moment— ens afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m'hi? L'espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels castellans. I —tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós— diria que en conjunt, és l'únic idioma que els espanyols volen i que són capaços de reconéixer com a propi.

I ja sé que —per terra, mar i aire— ens diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i també nosaltres —els que tenim unes altres llengües— que ho hem de ser per vocació libèrrima, derivada —això sí— del just dret de conquesta. No diré que no vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió. No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de 'puresa de sang', o el d''hidalgo' que significa 'hijo de algo', suggerint que tots els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga meréixer un nom propi.

És ben evident com organitzen ells les seues divisions de ciutadans. N'hi ha de primera, com —per exemple— les tres famílies que —a Catalunya— exigeixen l'opció els seus fills s'escolaritzen en la seua llengua materna: l'espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que —de moment— és vigent) els dóna la raó. I n'hi ha de segona, com —també per exemple— els milers de famílies valencianes que demanen l'escola en valencià per als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se'ls pixa damunt. I se'n riu. I —si voleu— proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de famílies valencianes són un zero a l'esquerra al costat de tres famílies d'espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.

Algú necessita més proves que no ens consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se'n diu colonialisme. I —tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament correctes— es basa en el dret de conquesta.

Així que sí, jo li dic espanyol o castellà, a l'idioma. I en dic —amb absolut respecte— espanyols d'aquells que, tant si es proclamen “no-nacionalistes” com si no ho fan, identifiquen Espanya com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en Espanya, és perfectament impossible.

Article de Ferran Suay publicat a De l'horta estant