HISTÒRIA (EMPÍRICA) DEL BLAVERISME, PER CARLES FENOLLOSA
Fa pocs mesos alguns "demòcrates-de-tota-la-vida" en rebentaren la presentació a la FNAC, segurament indignats amb el seu autor. I més que ho haurien estat si l’hagueren llegit, perquè 'Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana' (Afers, 2011), estripa el moviment blaver amb una fredor acadèmica incontestable. És la història del blaverisme com no s’havia contat encara.
 |
| EL GAV TRACTÀ DE BOICOTEJAR LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE. FOTO: RICARD TRIVIÑO. |
Fa pocs mesos alguns "demòcrates-de-tota-la-vida" en rebentaren la presentació a la FNAC, segurament indignats amb el seu autor. I més que ho haurien estat si l’hagueren llegit, perquè 'Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana' (Afers, 2011), estripa el moviment blaver amb una fredor acadèmica incontestable. És la història del blaverisme com no s’havia contat encara.
“Per a poder jutjar cal estar allà”. L’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski
fou molt criticat al seu país quan decidí seguir amb tota coherència la
seua màxima – la necessitat de contacte directe, d’estudi sobre el
terreny com a condició sine qua non – i se n’anà lluny, a l’altra banda
del món, a Mailu i les illes Trobriand, per a estudiar des de dins el
comportament d’una tribu. Per què no es va quedar a Polònia? Qui millor
per a estudiar un societat que aquell que ja en forma part? Potser
pensara que la proximitat emboira la raó, que sobre una pròpia societat
és difícil escriure sense la visceralitat intrínseca a qui ha nascut al
seu si. O potser no. El cert és que sempre ha estat difícil analitzar de
manera imparcial – no dic “objectivament” per a no pecar de candorós –
el propi poble. Ens lliga massa a l’objecte d’estudi com perquè
l’anàlisi no se’n ressentisca.
Vicent Flor es va arriscar a apropar-se a un moviment que ha canviat el seu país, i fer-lo sense que la seua mirada caiguera en la visceralitat, el pamfletarisme o la supèrbia intel·lectual. Ho va aconseguir. Agafa el bisturí acadèmic amb mà ferma, i dissecciona el blaverisme a partir d’una anàlisi sociològica aclaparadora, i el posterior recorregut per la història i les raons d’una orgia política triomfant. El resultat és la visió més completa del fenomen feta fins ara, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Flor s’enfronta amb la realitat que molts defugen, baixa de totes les torres d’ivori, o potser puja més i més alt, per a veure el panorama com els pardals: amb perspectiva.
Vicent Flor es va arriscar a apropar-se a un moviment que ha canviat el seu país, i fer-lo sense que la seua mirada caiguera en la visceralitat, el pamfletarisme o la supèrbia intel·lectual. Ho va aconseguir. Agafa el bisturí acadèmic amb mà ferma, i dissecciona el blaverisme a partir d’una anàlisi sociològica aclaparadora, i el posterior recorregut per la història i les raons d’una orgia política triomfant. El resultat és la visió més completa del fenomen feta fins ara, Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Flor s’enfronta amb la realitat que molts defugen, baixa de totes les torres d’ivori, o potser puja més i més alt, per a veure el panorama com els pardals: amb perspectiva.
El primer és plantejar-se les preguntes incòmodes. En plena transició, Abril Martorell
arribà a València des de Madrid carregat d’intencions ben clares i ben
fosques, i no precisament pobre, a partir d’aquell moment la UCD atiaria
el foc de l’enfrontament. Ara bé, la seua política, com les
manipulacions de Reyna o les gramàtiques de Casp, no
expliquen del tot el tomb dels esdeveniments. Sociològicament hi ha
encara molt a preguntar-se i molt a explicar. Què ocorre al si d’una
societat perquè un dels seus històrics diaris canvie radicalment de
línia editorial en menys de setanta anys? De publicar una excursió de
germanor catalano-valenciana del seu president, cap del partit
conservador espanyol, i altres valencians al monestir de Santes Creus, a
incendiar de xenofòbia i desinformació anticatalana – i, encara que
ells no ho diran, antivalenciana. Què ha passat?
El procés és molt més complicat del que pot semblar, i no s’explica només per les manipulacions polítiques “des de dalt”.
Les llavors no creixen en qualsevol terra. I els discursos no arrelen a
un poble si no hi ha elements que n’afavoreixen l’acollida. Elements
situats “a baix”. Històrics valencianistes com F. de Paula Burguera o J.F. Mira ja ho advertien, el poble valencià és el més espanyolista de l’estat, només per darrere del “poble” madrileny creat
fa trenta anys, el valencià ja és la llengua d’una minoria,
l’autopercepció majoritària és que som una regió ben espanyola, l’onada
d’immigrants dels 80 no hi trobà cap dificultat d’assimilació...
Per què? El repte comença per estudiar empíricament la societat
valenciana, la seua cultura política, els processos i els canvis que la
mouen. Flor ho fa i n’extrau les conclusions sociològiques, per a
exposar-les de manera incontestable.
I és que són les característiques històriques i sociològiques les que explicaran, en bona mesura, que un moviment maniqueu, irracional, conservador, anticatalà – i també antivalencià –, regionalista, espanyolista, violent i un llarg etcètera, triomfara. I també que un altre de racional, antiregionalista, catalanista, progressista i un altre llarg etcètera no ho fera i s’atrinxerara a les línes de la cultura fins avui mateix. Al llibre de Flor tots queden despullats, amb els seus mateixos arguments, els blavers ortodoxos els primers, però també la resta: els fusterians més papistes que el papa, els “socialistes” d’un PSOE còmplice si no directament promotor d’iniciatives blaveres, l’UCD centralista instigadora del conflicte, els comunistes internacionalistes que no obstant això només entenen d’una nació... Tots els actors d’una voràgine que encara paguem políticament, ara que les caixes d’estalvis se’n van a Madrid enmig de la indiferència col·lectiva i els corredors arriben amb la mateixa manca d’entusiasme ciutadà. Ara, justament ara, quan el blaversime ha esdevingut invisible, és a dir, oficial.
La visió no ens agradarà, potser, perquè la realitat fa mal, però l’alternativa a aquest llibre era continuar escrivint perles intel·lectuals a l’estil de Tarantino, i parlar de bastards demoníacs una vegada i una altra...
Article publicat a l'Informatiu
I és que són les característiques històriques i sociològiques les que explicaran, en bona mesura, que un moviment maniqueu, irracional, conservador, anticatalà – i també antivalencià –, regionalista, espanyolista, violent i un llarg etcètera, triomfara. I també que un altre de racional, antiregionalista, catalanista, progressista i un altre llarg etcètera no ho fera i s’atrinxerara a les línes de la cultura fins avui mateix. Al llibre de Flor tots queden despullats, amb els seus mateixos arguments, els blavers ortodoxos els primers, però també la resta: els fusterians més papistes que el papa, els “socialistes” d’un PSOE còmplice si no directament promotor d’iniciatives blaveres, l’UCD centralista instigadora del conflicte, els comunistes internacionalistes que no obstant això només entenen d’una nació... Tots els actors d’una voràgine que encara paguem políticament, ara que les caixes d’estalvis se’n van a Madrid enmig de la indiferència col·lectiva i els corredors arriben amb la mateixa manca d’entusiasme ciutadà. Ara, justament ara, quan el blaversime ha esdevingut invisible, és a dir, oficial.
La visió no ens agradarà, potser, perquè la realitat fa mal, però l’alternativa a aquest llibre era continuar escrivint perles intel·lectuals a l’estil de Tarantino, i parlar de bastards demoníacs una vegada i una altra...
Article publicat a l'Informatiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada