EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (IX)

ENTRE LES OMBRES DE LA CIÈNCIA, PER CARLES FENOLLOSA

DELFT, VISTA PER VERMEER EN LES DATES DE LA NOVEL·LA. FOTO: L'INFORMATIU.

Apropar-se a la cara oculta de la recerca científica. L’últim Premi Enric Valor, ‘Les mans de la deixebla’, de la vila-ralealenca Anna Moner, reflexiona sobre els límits morals del progrés i els avatars històrics de la ciència. És la seua primera novel·la, una obra construïda al mil·límetre, que no deixa cap detall a l’atzar: una arma narrativa de doble tall, però.

Hi ha qui diu que l’anomenat debat sobre els universals, aquella disputa entre realisme i nominalisme, explica en bona part l’Edat Mitjana. No ho sé. Potser. En tot cas, les baralles intel·lectuals entre els qui defensaven que les idees – abstractes – existien, i, d’altra banda, aquells que ho negaven, marcaren una època. No era per a menys, perquè en el fons, el triomf del realisme implicava la primacia del racionalisme, de la idea en carn viva, mentre que la victòria del nominalisme era la del saber sensible, que beu de l’experiència.

Ara sabem que guanyà el segon, però la batalla fou llarga. L’extensió, a partir del segle XIV, de la proposta nominalista extrema de Guillem d’Ockham obrí un nou horitzó al coneixement. L’ordre escolàstic, la teoria pura i dura amerada de teologia cristiana, començava a fer aigües. Ja s’albirava el nou temps de la pràctica. La ciència esperava una revolució, i és que l’empirisme tenia el camí cada vegada més obert. Cada cop més, calia comprovar cada fet, més enllà de teories lògiques o no.

La història no fou tan fàcil, és clar, al segle XVII encara hi ha el mètode – racionalista – de Descartes, oposat al pensament empirista de Bacon, però el forat ja estava fet. La balança començava a decantar-se. Una mica més endavant, ja al Siècle des Lumières, l’empirisme guanyava pes inexorablement.

Conte tot açò perquè l’últim Premi Enric Valor, Les mans de la deixebla (Ed. Bromera), d’Anna Moner, no s’entendria del tot sense aquesta orgia intel·lectual. De fet, la novel·la s’endinsa decididament a les tèrboles aigües d’aquell segle en què la ciència – en aquest cas la medicina – encara batallava entre la teoria i la pràctica, entre els llibres i els cadàvers, entre superstició i observació.

Moner ens conta la fosca història de Brunel·la, la deixebla de Fabrizio Scarpa, un cirurgià del segle XVIII reconegut arreu d’Europa, de Delft a València, a qui coneguem a través de les seues memòries, un mis en abyme molt aconseguit. “Saps que atresore nombrosos volums dels més prestigiosos autors, però, que, malgrat això, el meu tractat preferit sempre ha estat el cadàver”. Les paraules del mestre seran dutes a l’extrem per part de la seua hereva, entre les parets d’una llòbrega alqueria de la València barroca, en el que suposa una reflexió al voltant dels límits del coneixement, la legitimitat o no de la recerca científica i l’ètica del progrés. I és que al set-cents, com avui en dia, el descobriment anava lligat a l’experiment, i aquest, en el cas de la cirurgia, indefectiblement al cadàver. Ja ho veiem, doncs, teories o experiments, llibres o cadàvers, superstició o ciència, racionalisme o empirisme... El debat etern que continuava i que Moner capta amb subtilitat amb el toc tan barroc de foscor i gust pel monstruós.

La de l’escriptora de Vila-real és una novel·la treballada i ben documentada, que no deixa res a l’atzar. I no podria ser d’una altra manera. La història de la medicina es fa necessària quan tractes de col·locar una història en una època en què alguns metges encara parlaven dels humors del cos i mataven a sagnies, mentre altres apostaven per l’experiment i la manualis operatio. Les fosques arts de Brunel·la demanen una contextualització consistent. Per a aconseguir-ho, Moner se serveix d’acurades descripcions, de vegades excessives, que tenen la contrapartida d’alentir el ritme de l’acció. És el preu del detall i del narrador omnipresent.

Les mans de la deixebla és una obra construïda al mil·límetre, i justament per això tan precisa com empresonada al rígid motlle narratiu que s’autoimposa. És la primera novel·la de l’autora, un fet que no podem deixar passar, perquè estic segur que encara té molt a dir. Malgrat això, el seu debut no és gens menyspreable, de fet, no podria haver començat millor: s’hi intueix una narradora potent reconeguda per un premi de volada. Que els anys ho confirmen.

Article publicat a l'Informatiu.