GRIS I DEMOLIDOR FEMINISME QUOTIDIÀ, PER CARLES FENOLLOSA
 |
| LA MATERNITAT ÉS CLAU AL LLIBRE DE DI GREGORIO. FOTO: M. REDZISZ I M. BEREZECKA. |
La vida és rutina i la rutina, dramàtica o sublim, és sempre discreta.
Concita di Gregrorio ha de saber-ho, o si més no intuir-ho, perquè a
‘Una mare ho sap’ capta a la perfecció les petiteses humanes de tots els
dies. Com tants llibres, dirà algú; sí, però amb una perspectiva ben
marcada, de fet, marcadíssima: els ulls d'una mare.
Potser aquestes línies les hauria
d'haver escrites una dona. O no, qui sap si tot al contrari, i és
millor que les escriga un home parcialment desorientat com jo.
Sincerament, no ho sé. La literatura, diuen, és un monòleg continu al
voltant de la vida – humana, s'entén –, i precisament per això se'ns fa
comprensible, dura, espill d'ànimes. Quan una obra es fa “universal” –
seria millor deixar-ho en “mundial”, però en fi – és precisament perquè
es pot fer comprensible, dura, o representar un espill on
identificar-nos, a tothom. I tothom és tothom amb les eines necessàries.
Però què ocorre si no disposem
d'aquestes eines? Des de les més evidents, com la llengua i la capacitat
de descodificar-la, fins les més subtils i implacables, com la que
motiva aquestes línies. Què fer quan creus que no pots arribar al fons
d'una obra per pura impossibilitat biològica? En acabar de llegir Una mare ho sap (Tàndem 2011, trad. Rosa Peris), de Concita di Gregorio,
em va guanyar la sensació que, com a home atordit, em faltava alguna
cosa per a poder capir totalment el que la periodista italiana, l'últim
premi 2011 de la Unió de Periodistes Valencians, volia transmetre. Em
faltava, senzillament, la mirada femenina.
L'escriptora ens proposa una sèrie d'inoblidables
contes breus – redundància necessària –, històries d'un feminisme
pràctic radicalment actual. Vides contades amb la velocitat i la
precisió de la crònica i el sentiment de la literatura, perquè Concita
di Gregorio capta la realitat amb la fredor periodística mentre deixa
sobre la taula el cor, amb tota la passió de l'escriptora. Vides de
mares vistes des dels ulls de qui ha guanyat una independència parcial,
amarada de solitud i incomprensió. Gestes silencioses on els homes
vagaregen ignorants, quan no hostils, amb excepcions discretes i
heroiques.
Històries que culminen, al meu parer, al conte Una mare ho sap, que dóna nom a tot el llibre, i rebla el clau del missatge de tota l'obra en un monòleg impagable: “Sobretot
les mares soles: les que tenien ningú al costat en la por immensa de la
sala de parts ni després a la casa buida, o a soles perquè hi havia
algú però era com si no hi fóra”. Es pot dir més alt, però no més clar.
Amb
tot, ja ho he dit, em falten eines. Una dona haguera escrit altres
paraules després d'haver llegit les mateixes pàgines tan demolidorament
femenines que jo he tingut a les mans, altres paraules més assenyades,
simplement perquè en eixe espill que és la literatura s'haguera pogut
veure reflectida totalment. Jo, en canvi, no. La impossibilitat era
insalvable. Espere que em perdonen, em faig càrrec del dèficit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada