EL LLIBRE EN VALENCIÀ DE LA SETMANA (VI)

EL PREU DE LA PINZELLADA GÒTICA, PER CARLES FENOLLOSA

RETAULE DELS MARTÍ DE TORRES. FOTO: GONÇAL PERIS.

L'altra cara de l'opulència artística del Regne de València dels últims segles medievals, a 'Art i societat a la València medieval', Juan Vicente García Marsilla exposa la Història de l'art medieval valencià mirada a través d'un prisma no acostumat: el material. És l'economia com a factor determinant de meravelles.

Que la Història no només són dates de naixement de reis i tractats de pau efímers ho sabem tots. Ho sabem i tanmateix ho oblidem sovint. Que la Història de l'Art no només són retaules i botiges ricament ornamentats no ho sabem tant. I ho oblidem gairebé sempre. Tota l'aura mística que hem llançat, segle rere segle, sobre aquell benvolgut tapís que cobreix amb sopor la sala del museu, ha ajudat a fer-nos obviar el que hi ha darrere, allò més tangible i més humà. Quant costà produir-lo? De quins materials i per què eixos precisament? Qui ho encarregà?

La Història de l'Art no només és un conte d'inspiracions artístiques i recerca de la bellesa absoluta o de la resposta parcial. No. La dimensió social hi compta, i molt, en el desenvolupament de tendències, en l'evolució o no de les tècniques, en les motivacions de l'artista. Allò que van anomenar materialisme històric –i que tant de moda estava fa no tants anys– és una eina bàsica per a comprendre la història de l'art a Europa, i més encara si parlem de l'època tardomedieval, quan les estructures socials grinyolaven de canvis profunds. Cal alçar el llenç i mirar darrere, veure què hi ha més enllà de la pura estètica. 

Això és que el que s'ha proposat Juan Vicente García Marsilla a Art i societat a la València medieval (Afers, 2011), volum on arreplega diferents estudis sobre l'art medieval a la Corona d'Aragó, amb un denominador comú: “ajuntar els plantejaments que havien quedat fora dels interessos dels historiadors de l'art: demanda, mercat”, com també “la utilització de fonts d’arxiu, com els inventaris, i els processos judicials”. És a dir, escorcollar les muntanyes de papers que s'amaguen darrere de l'obra d'art, a l'estil dels sacrificats historiadors de tots els temps. Una tasca àrdua però que il·lumina com cap altra el retaule gòtic de daurats encesos i blaus d'Acre. Ah! Exactament, daurats a base del caríssim pa d'or, rebaixat en cas de necessitat, i del preuadíssim blau d'ultramar, que arribava des del llunyà Afganistan. Alt i baixos dels preus, estires i arronses econòmics...: fenòmens que expliquen en part l'aspecte final, per exemple, del Retaule del Centenar de la Ploma, custodiat avui en dia a Londres, capital de l'espoli artístic.

Mirar les obres a través de les butxaques. Pot sonar a broma però és determinant si volem comprendre la història de l'art. Concretament, al nostre país, observar el rerefons econòmic ens portarà a constatar, entre d’altres, que el pes desmesurat de la capital en relació a tot el regne no es limitava a assumptes polítics, sinó també a artístics. No és casualitat la concentració monumental al cap i casal. A la tardor medieval, València actuava alhora com a imant i difusor d’artistes i tendències, que alçaven joies de les quals gaudim avui en dia enmig de distrets passeigs. I d'entre totes la més imponent, la Seu, que per a la ciutat era com aquesta per al regne: el seu centre, el seu espill.

García Marsilla se submergeix a les profunditats dels documents per extraure'n les raons en clar i exposar-les en diversos estudis independents. I potser és aquesta l'única lleu objecció que se li pot fer, perquè no aprofita l’oportunitat d'ambientar una mica les incontestables informacions, a l'estil de Robert Fossier a La gent de l’Edat Mitjana, i assaonar així un text rígid acadèmicament però que es presta a lleugeres ambientacions històriques. Però tampoc és eixe el seu objectiu, ell analitza a fons els fenòmens des d'un prisma oblidat, amb especial menció a la seua aportació a la història social de la moda en època d’Alfons el Magnànim. La moda, menyspreada sempre per part d'un intel·lectualisme enganyós, té una importància magnífica en la nostra història social, com bé comprén l'autor. Que el rei d'Aragó gastara en roba el 15% del seu pressupost, o, el que és el mateix, tant com per a construir tres-centes cases del seu temps, no és precisament un detall sense importància.

Ja siga darrere d'un retaule, d'un plec del vestit del rei, o d'una pinzellada distreta, trobem els mecanismes materials que determinen – o influeixen, per als suspicaços – l'obra d'art. És, ja ho diu el propi autor, un costum no massa arrelat al seu gremi. D'ací Art i societat a la València medieval, perquè l'Art en majúscules no va mai a soles. 

Article publicat a l'Informatiu.